Els programes Arrels són l’expressió pràctica de la promoció de la dignitat i la justícia social. Arrels Sant Ignasi acompanya persones sense llar, les que pateixen addiccions, les que estan en privació de llibertat, les que tenen importants carències en diversos àmbits de vida (socials, laborals, familiars, sanitàries, etc)

Tots els programes es relacionen entre ells dins una visió socioeducativa centrada en la persona, de manera que és en funció de les característiques, situació i necessitat de cadascú que es treballa des d’un o diversos recursos de l’entitat, tots ells queden distribuïts des de tres perspectives ja que els itineraris de les persones són canviants en el temps, i aquests són: 

Acostament: Persones amb processos destructius personals que fan que estiguin desarrelats de la societat (família, feina, etc).

Els programes d’acostament, el que volen es un aproximació a la realitat de la persona, de manera gradual i respectuosa amb els tempos de vida que tenen.  Es tracta d’estimular el procés de canvi a través de la pedagogia educativa de l’amor solidari i empàtic.

El nostre repte a Acostament, és l’art educatiu d’acostar-se.

Tractament:  Persones que han fet un procés intern, en el que han pres una decisió, per fer  un canvi en la seva situació personal, i elaboren unes expectatives de recuperació a la espera de començar una nova etapa. L’usuari fa la demanda i nosaltres li suscitem els avenços a curt termini que pot anar fent, per tal de superar adequadament el bloqueig vital que sofreix.

No hi ha un canvi immediat ni transcendental, si no que van essent un procés lliure amb les seves crisis i tenint en compte el sostre de vidre que té cada persona. S’intenta treballar amb possibilitats reals individuals. Pot haver interrupcions, que desconeixem quina empremta amb dinàmica de canvi ha pogut quedar, i per tant, l’èxit està subjecte a moltes variables, que a vegades no controlem. La ruptura en el programa només té sentit estratègic educatiu.

L’objectiu final és la reinserció a la societat de les persones més vulnerables socialment i econòmicament, sempre segons els seus desitjos i limitacions.

Creixement: Es el completar el cicle de la relació d’ajuda. Cal consolidar la situació “normalitzada” de la persona, ja que la recaiguda sempre és possible.  La pregunta del fins quan? Es la que només té una resposta: Fins que detectem que els programes de creixement són més una bombolla que bloqueja el seu creixement personal, que un acompanyament en el seu procés.